Què és la normalitat?

De cada vegada em molesta més la paraula "normal" o "discapacitat", on està la línia de frontera? Qui ha dit el que és normal i el que no? I per què ho hem acceptat? Em pareix que la normalitat és un concepte molt fràgil i a més que no té sentit. Darrerament estic substituint la paraula "normal" per "habitual", ja que aquest és el significat que jo li don. 

Si una cosa no és "normal" significa que surt d'allò establert, i jo no vull que haguem de viure sota unes creences tan encasellades on moltes coses no tenen cabuda, tal vegada perquè no són tan habituals. Jo el que vull és que tothom sigui lliure i es trobi bé dins la seva realitat, no vull un marc on haguem de caber, perquè per a què? I la gent que es queda fora? Per què hem de fer aquestes distincions?

El mateix passa amb la "discapacitat". És ridícul. Això em recorda a quan estava mirant una sèrie ("Vida perfecta") i va tocar el tema de la discapacitat. Una de les escenes va ser una nina amb la seva mare xerrant al cotxe. La nina li demanava què era la discapacitat, i ella li va contestar que hi havia persones que no eren capaces de fer algunes coses. La nina li va dir idò que ella (la mare) també era discapacitada! Com no m'enrecord exactament què va dir, posaré un exemple perquè s'entengui:

- Idò tu també ets discapacitada? Perquè no pots tocar la guitarra.

Això va sonar súper absurd en quant la paraula que solem utilitzar. És clar que tothom no pot fer algunes coses, i no passa res! Tots som diferents i tenim capacitats diferents, per què de sobte hem de fer aquest tipus de diferenciacions?

Per a mi, la normalitat no té sentit. I darrerament estic escoltant molt que estam tornant a la normalitat (en relació amb la covid) amb la relaxació de les mascaretes, la distància, etc. Però és que la nostra nova normalitat és aquesta. Com a éssers vius que som, adaptam el context en el qual vivim per les condicions que tenim. Estam en constant canvi i moviment. No pot ser que hi hagi una "normalitat", qui ho diu això?

Pensant en tot això, m'enrecord que jo de petita em posava molt nirviosa si passava al costat d'algú que a simple vista era "diferent", que tenia alguna "discapacitat", perquè això és el que vaig aprendre inconscientment. Això és el que la societat i el sistema em va ensenyar: no era normal. Això em demostra que l'escola a la que vaig anar (igual que molts d'altres), no reflectia la realitat d'un món en el qual vivim. No vaig aprendre a conviure amb tothom. Tot eren exclusions, segregacions, integracions. Res d'inclusió. Res de la realitat. Res de cobrir les necessitats i res de potenciar les capacitats.