Resposta educativa i la inclusió

 Les 3 potes sobre les que sustentar la resposta educativa són les següents:

- Presència, participació i progrés: tot l'alumnat ha d'estar present, ha de participar i ha de aprendre a l'aula ordinària amb la resta dels seus companys, sense excepcions. L'aprenentatge serà de més qualitat i no es vulnerarà el dret a l'educació inclusiva.

- Mirada inclusiva: s'han d'identificar i treballar a partir de les capacitats. La mirada ha d'estar centrada en la globalitat de l'infant, hem de conèixer l'infant.

- Treball en el context: identificar i eliminar les barreres i crear entorns inclusius i accessibles per tothom. Hem d'adaptar el context, no a la persona.

Aquest pòster mostra 10 aprenentatges que vaig extreure de la menció de suport. Vaig intentar agrupar els 10 elements clau a tenir en compte per tenir una mirada inclusiva.

La inclusió educativa es defineix com la presència, la participació i el progrés de tots els alumnes dins l’aula i el centre ordinari, no només d’aquells amb discapacitat o que estan catalogats com “alumnes amb necessitats educatives especials”, sinó aquells que són vulnerables a les pressions exclusionistes. És un procés per tal d’eliminar les barreres de distint tipus que limiten la presència, la participació i l’aprenentatge de tot l’alumnat. Aquesta definició, segons Ainscow, Booth i Dyson (2006), ens apunta que l’educació inclusiva ha de tenir aquests tres principis: 

    1. Presència: tots els alumnes han d’estar sempre presents en les diferents experiències d’aprenentatge que es desenvolupen al centre i a l’aula. 

    2. Participació: tots els alumnes han de participar en totes les experiències que se plantegen al centre i a l’aula com a medi d’aprenentatge. 

    3. Progrés: tots els alumnes han de progressar i aprendre amb la seva presència i participació en totes les situacions que es creen en l’aula i el centre. 

Això significa que no entren dins les pràctiques exclusionistes, segregadores i/o integradores. L’exclusió ja no compleix el principi de presència, per tant, tampoc el de participació i progrés. La segregació també limita i no compleix totalment amb la presència, la participació i el progrés amb el grup-classe, amb el grup de referència. La integració no compleix amb la participació ni tampoc amb el progrés amb tot el grup-classe. Totes aquestes pràctiques son discriminatòries basades en algunes característiques personals, centrades en les “mancances”. La mirada que tenen és que la diversitat és un problema i a més, això fa que existeixin dues “categories”, la normalitat i el que no ho és. S’ha de canviar la mirada i ser inclusius, la nostra realitat és que el món és divers i hem de veure la diversitat com una font d’enriquiment. Les aules han de reflectir la realitat i no homogeneïtzar.

La inclusió és un procés que no té fi. Per tant, una escola inclusiva està en continu moviment i no ha assolit l’estat de perfecció. La inclusió és, per tant, un procés que exigeix vigilància contínua (Ainscow, Booth i Dyson, 2006, p.40).

l’educació inclusiva és un canvi global en tot el sistema educatiu, que afecta a tot l’alumnat amb un doble objectiu: aconseguir l’èxit de tots a l’escola i lluitar contra qualsevol causa o raó d’exclusió, en qualsevol de les variants de segregació i/o discriminació. (Guasp, Ramón, i De la Iglesia, 2016, p.33).

Pel progrés de l’educació inclusiva són necessàries tres dimensions: la qualitat, l’equitat i la inclusió, sent imprescindibles les dues primeres per garantir l’educació inclusiva. Entenent com a equitat proporcionar a cada persona les ajudes i els recursos que necessita per a que estigui en igualtat de condicions d’aprofitar les oportunitats educatives i d’aprendre a nivells d’excel·lència (Blanco, 2008).